Mandra

Escolto el tràfec del dilluns,
des del llit.
Poques paraules i menys sentits:
Una son desapasionada.

Barcelona

Per algun motiu desconegut el març s’hi vesteix de maig, total només són dues lletres deu pensar, ningú se n’adonarà, i la llum cau a gavadals cornisa avall obligant-me a entretancar el ulls. Des que n’he trepitjat el sòl, des que han tornat a la meva pell els petons i les abraçades m’estrenyen, des que aquesta calor em revifa i entenc sense proposar-m’ho les dissertacions futbolístiques que els vells desgranen des de la barra del bar per a qui els vulgui escoltar i per a qui no, per a tothom, fent gala del talant igualitari de la seva república d’infància, des que el vellutat fum d’herbes aromàtiques m’emmetzina tràquea i pulmons, i els músculs se’m relaxen i em pren una nyonya dolça com la mel de llimoner, des que veig els amics i anem a fer unes canyes i ens deixem convèncer els uns als altres en diatríves ridícules sobre el sexe dels àngels, sobre el só del silenci, al voltant de les desintoxicacions de’n Diego Armando, a favor d’una eventual setena part de Roky o sospesant les possibilitats per a la nit que se’ns obre al davant, com les cames d’una comtessa ardent, que es presenten costoses però temptadores, des que sóc a la ciutat, en definitiva, no havia escrit una línia. Ahir vaig reprendre el fil de les meves coses, avui el d’aquesta bitàcola, que bé ho mereix i que, tot i que fou inaugurada a Paris no s’acabarà a Barcelona. Això sí, és més difícil escriure quan tens tantes distraccions i la mar tan aprop, amb el so de les ones, una vegada i una altre, xiuxiuejant-te les excel•lències de la ganduleria.