Xocolatines

a tots els qui saben


Diuen que els escarabats sobreviuran a l'hecatombe. També diuen que l'home és un animal racional. L'únic que han tret en clar de l'entrellat és que la creu de Crist no és gamada. Tot plegat; ganes d'entendre de gairell proposicions dretureres.
Cal acumular-los, fer-ne babel a l'aigüera. Deixar per més tard saltironejar-ne amb els dits els grumolls, escatar-ne les crostes amb determinació higiènica.
Aigua bullent.
Perquè els psicòpates no és conformen en matar? Calen 117 punyalades? Millor en parlem més endavant.
Un escarabat és un bon successor, mentre no passegi per la cuina en reconeixement dels dominis promesos per una presentadora massa maquillada, malgrat esforçar-s'hi, per a traspuar gens de credibilitat. Ha comés greus errors. L'haurien de fotre fora. D'acord que el noticiari no transcorri altrament a un reallity show però volem que el mestre de cerimònies anunciï les feres amb una imitació impecable d'entusiasme. Usar el deix melodramàtic d'atentat suïcida per a presentar la visita de la ministra té un passi, però l'emoció adolescent emprada a flagrant deshora hauria de tipificar-se com a criminal.
Es esglaiador veure-les treballar. Desfent envàs com mantega per donar a llum solars. Escarbotant el terra granític amb ses urpes d'acer per a construir ciutats. Dia i nit, dia i nit amb el brum brum d'un motor dièsel engabiat en uralita. Mentrestant les orenetes tracen el·lipses a ras de paret, en picat sobre els dipòsits o fresant espirals enceses d'aire cremant.
El plor de màquina brumbrumeja tetànic sota un sol de justícia. Potser sí que batrem l'absurd rècord en arribant al grau de cocció, i restaran enceses les llums vermelles impedint el pas a cervells cuits, però no m'esborrona l'escena. Ja tinc una edat jo. O, com a mínim, una borrosa estratègia que m'impedeix el pànic quan la fuga roman impossible. D'esperança gens, d'humor negre i secreta urgència que em libin el xalàm en regalimo pels voravius.
Ja està bé de masturbar-se per avui.
És mitja tarda.
Escrutar el vol dels avions per llegir l'exegesi del mal govern: Passatemps de l'estiu. Sotjar és tot el que puc; llimar les aparences amb agudes contestes; creuar els carrers amb pas decidit traçant trajectòries sense refugi. Admirar amb posat xalest les teories benpensants a propòsit de les obres. Amagar amb profunda gaubança un somriure cínic de superioritat. D'alguna manera m'he de defensar de tanta veritat com campa solta avui dia.
Un presagi de vapor divideix el cel en dos bàndols; és precís triar, inhibir-se'n pot resultar perillós;
la neutralitat està proscrita.
Cerco els mots del conjur per reduir l'encanteri a cendra, però se m'extravien pel camí i m'arriben ràncies a la boca, clavant-me dents fines com agulles de sastre.
Una remor de fulles augmenta el voltatge del cel, que brilla vermell mentre sembla que un banc de daurades es dissolgui, trencant la formació per a seguir cadascuna per lliure; a mercè de gavines avides d'oli refinat que grallen averanys de cervesa.
Siguin les tempestes de matinada abundoses en estralls i les riotes que provoquin carregades d'aparell elèctric. Ahir l'escombriaire va fer un xic tard, potser no lluny d'aquest indret s'hagin desfet d'algun cadàver
Un nen xucla el seu vas buit axibarrint l'acera d'enfront, desafiant per un segon la lògica infecte de les coses. La maquinària sembla enutjada i estossega un pet sec; se li hauria de posar greix, però ja fa temps que està prohibit per les xafogoses circumstàncies anar a la feina de dia.
Fa segles que no escolto riure més que a mi mateix.
Dec estar enfonsant-me en una melindrosa atmosfera delirant que em mina la clepsa mentre la resta s'avorreixen.
No,
això no és cert;
no tots:
No tots suren com cadàvers a l'aiguamoll del dia a dia. Una amiga se n'anà al sud fugint de la nàusea amb que les aigües mortes l'enarcaven i es quedà pescant, un dia darrere l'altre, somnis esfèrics embolicats en paper de plata.
La passada primavera em van formigonar el cor; ara pesa com un roc que m'ennuega mentre ploro almesc en les caigudes sobtades del vespre, quan em sobrevé aquella punxada occipital que anomeno record més per costum que per certesa.
Els ulls cremats pels Catóns de pantalla; el timpans esmussats en querelles idiotes; les mans batudes, creuades, esperant l'hora de pelar-me-la i anar a dormir; la llengua cremada de beure foc, el coll esqueixat, l'estomac somort.
Tinc gana i ric.
Els peus bullents d'una jornada de marxa i el cap ni aquí ni allí, enlloc i arreu, transportat pel pas d'un reactor potser suïcida potser turista que delinea amb bafs trists el firmament.
Sota les ninetes de dol que s'enfonsen, forats negres, ferotges, al pou calicular de certes fleumes de cas bona, sé escoltar el rebuig falaç que els aigualeix la xona; aquell Ai que brut que vas que esdevé diguem que sóc una porca. Segurament és sols mon desig qui ventrilòquia les seves ganyotes rosa pàl·lid; carmí professional. Tan se val; igual me la trempen xarona i si no trobo fenedura hospitalària descarrego en l'aire des del balcó.
Tot un espectacle de la naturalesa, això dels geisers, comentava una senyora de pell estriada a la fruitera. El meu fill hi va anar durant la pascua i al vídeo es veia molt bé. D'anar-se'n ara ni parlar-ne, continuà resignada, i és que s'ha de contar tot: Encara treballen per tornar el préstec del passat sojorn entre prodigis geològics.

Punt fix entre moviment d'astres.
Això sóc.
Van i venen.
Un endut per la seva particular carrera d'autodestrucció, i no és el nin innocent de cap novel·la ni cap fàustic buscador de felicitat enganyat per les mil llengües del dimoni; és un heretge, un dissident de si mateix que mena amb precisió el procés exacte que el crema a la foguera interior; sense cridar ni fer ganyotes abjectes; amb dignitat: Fent parques senyals de goig i tortura.
Una estrella cabdal s'abandonà a la frivolitat més exquisida, lliscant pel sentit com una ballarina mentre confeccionava el món de fantàstics esbarjos que la manté en vida creant la il·lusió del seti.
Encara un més, que circomvoluciona entre la mística i la escatologia profana, intentant redimir pel riure esquinços d'un planeta desvagat entre tres atles, captant la furiosa energia per engegar-la a rodar als cors mecànics dels rics, que a penes somriuen davant seu fins a quedar exhausts.
Alguns, menors, giragonsen en la nit sense immolar-se,
un darrer estel, amb nom de dona, fuig del deler megalòman de la seva tessitura aplacant-lo amb substàncies fluents com el diner, calentes com la sang o ambigües com l'infern.

Vaig trobar-me amb la meva terra, qui sap lo, tal vegada fora la meva pàtria.
Era feta de carn, de sang, de batec feréstec i crit i ferum a sexe i a merda. Era un sac de sentiments desfermats una nit fosca de la ciutat de les llums. L'aroma delicat que suava en recorre-la a la deriva era profund com el somni d'una salamandra roja. Els besos que prodigaven els seus llavis fins m'eriçaven idees d'eternitat a la nuca.
Ara, el vol rasant de les orenetes a la gespa em recorda quant a frec foren les paraules que musitavem, en la fosca d'una cambra, porticons tancats, cortina passada, perfectament barrada qualsevol llum per a poder lliurar-nos a la imaginació de l'estat embrionari que anhelàvem.
Dormíem abans del mon, al lloc on ni gravetat ni temps són possibles,
abans del pecat,
abans del dolor.
Sense moure'm un pel, aquella terra m'exilià. No em feu abandonar cor i pertinences. Agafà el tren i es feu fonedissa en creuar la porta d'embarcament amb promesa de tornada.
Sota el meus peus sols hi ha el tedi i l'angoixa; elements massa relliscosos per a sostenir-me tot i estar prim.
Peso seixanta-cinc quilos.
M'esllavisso.

Diuen que van desembarcar a a la Zona Franca, fa anys, i que ara la ciutat n'està infestada. Ja s'estan preparant per al seu destí grandiloqüent: Heretar la terra. Potser ja hagin entaulat converses amb les seves gelatinoses competidores.
Ell deia que ja no quedaven platges per a els qui no matinen, però el cert és que ja no en queden en absolut. En tot cas, potser hi hagi encarides seqüeles d'Argelés o forns crematoris solars i altament ecològics.
Què millor que ser incinerat sobre una tovallola hortera? pagant dos i pico per cervesa mentre les màquines de guerra esfondren tota resistència.
Els escarabats americans, car fins en això els americans vencen, no s'apropen a la sorra. Romanen en cuines i trasters, esperant l'hora; mentre els habitants es torren envoltats de meduses preparen el dia de l'alçament.
No cal patir.
El mal ja està fet.
No hi ha res menys greu que el canvi climàtic; els humans perirem i noves formes de vida prendran el relleu de la cursa.
Seixanta centígrads: Una temperatura d'allò més agradable per a insectes.
Ho celebro.
Mentrestant...
Plouen hermètics paisatges de cendra; diorames eteris d'un apocalipsi ucrònic. Són tancats en vitrines que arriben a ran de terra, i s'hi queden, flotant-hi com garlandes envoltades d'espumillón blau.
Les pantalles planes dels televisors endeutats retransmeten els espasmes d'una raça malalta que encara creu en una idea que baixarà del cel i li salvarà el cul. No poden seguir pagant-ne les lletres però segurament acceptaran un segon empleo per no ser exclosos de l'espectacle més gran del mon.
Jo no la miro; no necessito res de què parlar.
Ja no opino sobre les seves masturbacions absurdes.
Estic fart d'observar presidents nacionals donant pel cul cadàvers de la passada guerra en rigorós directe, a la TVX. Me la bufen la seva pornografia i el seu progrés, els seus processos de memòria histèrica, els rescabalaments dels assassinats comesos fa segles, o fa vint anys. La Segona Guerra Mundial no acabat, s'ha convertit en quelcom estrany que no s'assembla ni a la guerra ni a la pau; una mena de simulacre de la victòria, de farsa de la memòria.
Què hi fa si aniquilen iranians, iraquians o kurds?
Què si deixen a la gent sense casa i farceixen el territori de ciment barat?
Què si violen adolescents les tardes de razzia?
Què si retransmeten atrocitats a l'hora de sopar?
Què si s'esforcen per ignorar?
Què si compren els mobles d'un nazi?
Què si pensen en secret que és una guarra mentre es corren a la seva boca?
Què si amb els nostres calers es compren armes, es seguen vides, es deporten cossos, s'enderroquen idees, cases, records, es viola la nostra intimitat i es pertorba la nostra existència?
Què hi fa?
Tenen les víctimes del passat per a plorar-les. En tenen superhàbit. El segle de la guerra els n'ha munit carregaments, i segueix fent-ho. Les víctimes d'avui no interessen a ningú.

Amuntegada com un accident galàctic, la porcellana escapçada. Hauria de rentar però em fan por; estan massa bruts, fa massa temps... potser són la morada dels invasors; un quarter americà en potència.
Les orenetes fan bé al no aturar-se mai a terra. Conserven així lleus traces d'una divinitat esvaïda que escampen a cada gir brusc. Em fascinen però la llum decau.
La borratxera amaina sobre una màrfega adusta sota una gotera. Aquest constant degoteig de temps contra la templa m'impedeix dormir. Em llença contra unes cordes que no veig ni puc tocar. La ciutat s'alegra en va de la pluja. D'aquí a mitja hora encara farà més xafogor. Haurà estat, curta i rassa, una minsa molèstia als turistes, un breu plus per als bars.
Serà aquesta mateixa nit? Aquesta nit o demà, no més. Vindran de matinada ovassionats pels fans de la Bonet i maleiré sa mare per no deixar-me dormir. Ja en tinc prou amb la gotera, no em calen antidisturbis per manllevar-me el son.
No necessito esnifar drogues dures com mata-rates per a no dormir. En tinc prou amb rememorar els apel·latius xorres amb que es parcel·la la cosa, les trifulgues del negoci estètic; xarxes verbals capturant tot signe de vida fins a fer-ne estàtua, les maniquees intencions dels amants de l'art; col·leccionistes d'excepcions que gaudeixen de la misèria aliena.
Us ho adverteixo:
Això no és art.
No és bop, ni pop, ni punk ni hip hop. Ni cap altre monosíl·lab endèmic.
Això és vòmit; és el que se't posa malament i has d'expulsar del cos.
No lluito per res ni contra res; ni per la terra, ni conta A, B o C.
Simplement lluito i l'anamnesi m'estavella.

Vam caminar en caravana per túnels de ciment. Les vèrtebres del formigó ens acolliren. Mentre amb una mà delineàvem amb el cap volàvem vers el lloc.
Els esdeveniments ens rodolaven sota les soles com coixinets fosos.
En manada, com els llops, creuàrem la nit sense saber astronomia, esdevenint vectors folls a la caça d'un indret, una constel·lació fugaç que queia al buit sense perdre la forma. Amb tota la força endavant a penes eren grams el que ens retenia sobre terra.
Reconstruirem el mite d'un Ulisses bàrbar, en lluita per recuperar l'horitzó perdut, i ens enfonsàrem en la ferotge sinergia electrònica.
Fórem perseguits, creuant els carrers a la bestreta un matí assolellat de diumenge. Vigila!
Buscant l'infern que ens alliberés amb flames de la gravetat esdevenirem Rimbauds; el nostre estendard fou, sense mai pronunciar-lo: Fam, set, crits, dansa, dansa, dansa, dansa!
Ballàrem sense rails frenesís de locomotora en migdies tòrrids sota ponts d'autovia, en fàbriques de bellesa fluorescent, en descampats, fent fora les rates amb tambors abstractes, fins a comprendre que la Terra no era el nostre planeta.
Dansàrem com extraviats Nijinskis una eterna consagració de l'horror.
Les síncopes més abjectes les proferí el meu cor. Les occides arítmies de l'anima em conquerien els músculs.
Lluitàrem per domar les esquerpes dèries dels amics durant nits senceres assegudes en qualsevol vorera.
Volíem veure el mar immens i un tren ens dugué a Argelers, on ella, amb ulls esbatanats com fars d'avioneta, em demanà a què jugàvem, el perquè de l'atzar, el com del destí, i em provocà pànic i pena, i vaig fugir, de tu, perquè habitaves l'indret de la línia torta.
Ella, Antígona, es dissolgué en la sorra del matí, darrera el petit marge que escindí la caravana; potser s'endinsà al mar o a l'infinita pesca de mossegades d'anguila. Segueixo sentint-me'n culpable.
Tantes trajectòries per l'interstici secret que concatena anima i carn (Sabedors que a banda i banda era l'avorriment arma de destrucció massiva lliscàrem per l'alambrada) ens han dut a la saviesa de la por. Però això fou més tard, i potser el plural, aquí, no estigui justificat.
Altre vegada m'occeix la ment el maleït record, traint el testimoni poètic d'aquella temporada inenarrable: El silenci perfecte.
Érem poetes perquè callàvem.

Com un riu de sal Aprestadora lluu vorejant el past. Tot al llarg de la seva vall els solars migren. Vivents criatures de buit on la llum s'agemoleix al migdia. Son a la llum el que a nosaltres les cases; igual de vius i hospitalaris; morada.
Les llums ens arràssen però ja s'acaba.
Potser sí que hauria de fer diumenge.
Ha arribat l'hora de la nit i l'atmosfera es tenyeix de púrpura. La calitja es desfà. Esquelet d'un vaixell embarrancat al mediterrani que veu passar els qui floten. La gravetat és tan potent, aquí, que el vol de gavines i coloms pren tints de miracle.
Ha arribat l'hora de la guerra, almenys a casa, els he de mantenir a ratlla. Cal escometre contra els prestatges del balcó; refugi de les rates de l'aire i tots els seus súbdits. La pols és nociva. Que surtin les larves, les aranyes, els centpeus que s'hi amaguen!
És el temps dels nocturns de l'ànima, dels llunàtics, dels marcians, d'aquells qui, com jo, sonem a l'orbita de Saturn. Agombolem-nos d'un extrem a l'altre. Sorgim, present d'indicatiu, sense invitació, com la ferum de les clavegueres, envaint ho tot, ebris com un camp de flor de nit. Fragàncies orgàniques; suor i sexe a les places.
Merda! El plat!
Cony! Ara em tocarà recollir els bocins de la truita que havia somiat.
Tornassols a vermell escorrent-se pels estrats.
Les llengües mel·líflues dels darrers raigs de dia llepen el terrat.
A!
M'he tallat!
És curulla de vida. Tan roja...
Tireta i llests.

Què?!
Tu què mires imbècil? No et pensis que ser el meu reflex de l'altre costat de l'espill et dona dret a jutjar-me. Cada corc del teu dentam és idèntic al meu. No m'observis amb tanta hipocresia car ets l'ombra que fuig del llebrer robòtic i les teves possibilitats son magres. T'inflaria el nas de mastegots si no sabés que sols trencaria el mirall i que tu només t'amagaries, amb la teva parsimònia, invisible, sola avall de les sabates.
Vaig trobar el meu mestre en caiguda lliure, i el vaig haver de recollir. Despressuritzat, es desintegrava en una màquina de buit retroalimentada per una dinamo de carn.
Queia mort a cada vol.
Robàrem opi en camps eslaus, acollonits d'un os salvatge.
Queia mort a cada vol.
Fotografiàrem el que apareix darrere les reixes, els barrots, les tanques.
Queia mort a cada vol.
Seguírem la traça d'ocells esquizoides pintats per tot arreu, rient exhaustivament de cada una de les coses. El mon era una broma i ens feia molta gràcia. Conversàrem una nit eterna amb l'A... i la senyoreta Q, estirats al paviment de la plaça Reial.
Autopista, Chuk Berry i al·lucinacions de segona...
Mai vaig arribar a jugar amb la baldufa més bufona.
Navegàrem la bellesa industrial trobant ionkis refugiats en camions abandonats de Coca-Cola, anant a exposicions sense haver dormit; Arbus, Brüke o colors purs.
Vaig aprendre a riure'm de la mort, de la por a la mort, contemplant papallones metàl·liques volar pel menjador, fent zàping fins a Bob l'Esponja, la missa de la dos o el conciertazo;
descollonant-nos del sensacionalisme contant i sonant de cada dia.
Recordes el nen aquell de la tele?
La presentadora li demana si sap què era Auswithz.
Ell arqueja la boca tot inflant les galtes acribillades d'agnè, amb cara de dubte.
Mmmm.... dubte encara un segon més i diu,
clar i fort:
Auswithz era una marca de xocolatines,
... no?
Ràfegues de rambles a la deriva. Zigzags de Rogent sobre el Clot; Poblenou, colonial de cap a peus als primers passos de l'alba. Inspeccionant un solar abandonat on hi romanien col·locades les rajoles de les cases, una porta, a banda i banda el mateix descampat, cotxes aparcats darrere una finestra, barrada. Contemplàrem una manta barata amb un tigre estampat o ídols pagans tatuats als murs; una Cali cadavèrica sota una palmera, i la inscripció: MIEDO.
I, a la fi, la turgent superfície de l'aigua:
El Mar!
i els núvols, és clar.
Aixecàrem testament a la sorra i la següent onada se l'emportà.
Aquell dia ens exiliàrem.

Ahir em cridà. La veu entretallada de la conferència amb alemanya somicava que havia caigut amb la bicicleta; ... bé tan se val. Per què cony no sento cap empatia amb la veu del telèfon i ens acabem discutint? Si fos davant meu no sols seria fàcil dir-li llamins, seria inevitable, pura necessitat fisiològica. Però aquell timbre distant que tremola a l'auricular interromp la realitat construïda amb cura fent-hi brotar espines de la flor més bella. Un roser immens de sentiments contradictoris emergeix del sòl ofegant l'aire i crido de dolor; però li crido a ella... i ella no mereix escridassades sinó un enorme bes de foc. Tot és tan difícil quan no té cos!
No vaig pujar fins al control de Seguretat. No volia deixar el comptagotes de la tristesa degotant-me sobre la carn. He estat egoista com tot humà quan sofreix, potser més... el meu amor no és de talla mitjana.
M'arrencaria els cabells de ràbia, a vegades.
Metafísica del galanteig maldestre: Xerrar milions de tonteries en nits gales sense aturador, subjectats per un fiador inefable que ens impedia disparar.
Ens vam arrapar l'un a l'altre intentant menguar el vertigen del naufragi, de l'ofec ansiós de la nau de zenc que s'enfonsa. Com sargassos, les mans lleparen corbes de trajectòries viscerals.
Sota cel veneçolà la malaltia ens colpí i ens vam estimar com zombis, recorrent farmàcies en busca de medicaments sense recepta, traçant megalòmans objectius de solitud amb el baf enverinat que exhalavem.
Vam escriure sota els tambors de l'adéu, conjurant la data futura.
Ens vam calçar els peücs de les fades als dits per dansar el silenciós ballet del son, en una cambra, crec que ja ho he dit però és imprescidible repetir-ho) completament a les fosques, perquè el ritme dels astres no entorpís la cadència dels somnis.
Un enorme úter lleganyós ens envolta pertot. Les parets i el terra són de coixins i una música suau ho envolica. Som feliços. De cop entra llum per la finestra i tu et desvetlles, jo segueixo endormiscat però aixeco el cap. Un brusc cop i la finestra és oberta, vomitant un àrid aire on el polsim balla un vals, i els coixins s'assequen, esdevenen pedra, s'esquerden i cauen a terra. S'escaldufa l'ambient i de cop un crit; de qui? teu o meu? de pànic. Miro al terra i un escorpí intenta picar-me, tu en tens un al braç. Alacrans de colors llampants. Un de verd et pica i crides, sento el dolor expandir-se'm per l'esquena. Desperto.
Em posaria al coll un dogal si prometessis passejar-me el diumenge, vaig escriure un cop que et trobava massa a faltar.
Dins el submarí volador del setzè districte ens vam prometre ser herois i la promesa perdura encara, malgrat la manca d'honor.
Herois de la follia sota l'enamorat, de la perseverança sota el foll, de la saviesa sota l'emperador penjat.
Herois de sal a l'habitació de carn, dissolent-se al reflux de la marea.
Sirena amb cabells de sutge, em senyo al llucifer de l'alba, per plantar l'espasa en pàtria santa i no desclavar-la mai.
A estones crec albirar-te per la malla dels astres. Sé que ambdós estem mirant el mateix, sols caldria enfilar-m'hi i mirar pel forat la sala secreta de l'altre banda. Llavors sembla que la gravetat de mons llunyans em xucli, vencent l'omnipotència de Gaia, i que arribaré al cel per fer un tomb amb el somrís de la via làctia.
Segons em sembla recordar...
És mística el que el teu cos m'ensenyava. El teu quefer política pura. Alquímia cada extrem de la carícia dada.
Se'm pot titllar de romàntic, de ximple enamorat,...
Paraules vanes condemnar el goig;
criminal desventura evitar l'amor.
Silvestres atacs d'egoisme idiota.
Vull ser un heroi però em caven les vísceres cucs afilats.
Vull ser perfecte però tinc enquistats càncers humans.
Trombons de tempesta m'assesten
embats transformistes.
Esquinçar, esquinçar, esquinçar, esquinçar!
Perquè no ens conformem amb la primera punyalada? En calen 117?
Quan el pur sadisme et controla es precís constel·lar l'objecte de la teva obsessió, convertit en l'engranatge /demiürg del dolor/ – /bareta màgica afilada/. Quelcom et xucla cap al buit, que tu estàs convençut que està fora; tu estàs convençut que està fora: Ha d'estar fora.
El ple a vegades és buida, i no hi veu més. Intenta subjectar-se però més força fa més s'estrangula ell mateix, menys hi sent, menys veu, menys escolta, sobretot això: Menys escolta. El fanàtic esdevé a voltes un forat negre a qui després de buidar-se sols la imbecilitat i l'absurd li resten, i és llavors que es torna ximple i acusa el mon de ser absurd, els altres d'estar bojos o buits; purs recipients de sang, superfícies de tall,... Tot plegat per impedir-se pensar veritablement en l'altre, en el mon, i poder seguir son circumlòqui passat de voltes que tergiversa en ells, ells, ells, ells... tu, tu, tu, tu, quan en el fons el pobre és tan gilipolles que és incapaç de conjugar la primera persona:
Sóc buit.
Sóc absurd.
Sóc cec i sord.

Xipollejo en desencís i alhora em crema, com àcid.
No sé res del futur, només que no hi arribaré.
Suo sangoneres;
record damunt la pell
d'escindits àngels
tocats pel vent.

Em brollen mosquits
dels ulls, del nas,
no puc tancar la boca,
em parla dins el cap.
A penes hi veig però intento esclafar les bèsties que es posen sobre les tecles.
En llegeixes el rastre?
Vaig intentar anar en patera a Croatàn, però el buc quedà barat en dessecar-se el mar de cop i volta. Els emigrants ens miràvem atordits, primer els uns als altres, més tard per les rodalies en busca del nou Moises.
Un savi d'Auswitch que prengueren per boig intentava convèncer-nos que no repengèsim el cap d'una determinada manera al dormir car podiem clavar-nos-hi el filferro i convertir-nos en nous i inútils Crists a avorrir.
De Crists n'hi ha masses al mon.
En això, crec, estem tots d'acord.

Cau del sostre la saba amarga de l'enyor, en forma d'aigua.
No plou,
però la casa plora.
L'àngel de la llum tot ho domina. Vivim en una civilització sobreil·luminada.
1863,
a la Salpetrerie interroguen a Julien Mézeân:
– Per què has cremat la casa, la dona i les filles?
–Volia, respongué, que el sol arribés als fonaments.

Un decadent jazz s'arrossega a un pam del sòl com una boirina gust a vainilla.
Vindran aquesta matinada.
Els estic esperant.
M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà.
Sabré qui són.
Em serà igual; he aprés a somiar despert.
Ja arriben, però tant se me'n dona. Ho repeteixo:
He aprés a somiar despert.
I ho faig!
Llisquem com anguiles els solcs de la pell; som grans; és el futur. Un aiguabarreig de desig em dirigeix l'índex: T'acarono l'orella esquitllant-me en ploma. Els núvols s'esglaien deflagrant felicitat en superàvit. Quan surto al carrer per llençar les escombraries se'm fan patents les ruïnes, les muralles d'espines, el Control, però retorno i el teu somriure encén el dia, i sóc feliç.
Se me'n foten les misèries pròpies i alienes.
Se me'n foten les llàgrimes que vessaran els nostres nets
no precisament per nosaltres;
sóc feliç.
Seguim passant dies feliços a Auswithz.

Aprestadora 68, juliol de 2007.

Avui

Avui m’he llegit una novel·la. Una de bona. Anava sobre un poeta chilè, feixista, que escrivia, pilotant un caça Meschersmitt de la segona guerra mundial, fragments de la Bíblia, al cel.
Avui m’he amagat la solitud sota el gust de la cervesa i les paraules del narrador, i també darrere el fum de l’Haschich.
Avui feia un sol intens que s’ha esvaït darrere la Mola tenyint de malva l’espatlla de Deu, i els núvols de taronja.
Avui he muntat en bicicleta i pedalat el temps amb calma, però no per recança d’arribar a lloc.
És impossible accelerar el temps,
la poesia és, potser, la lluita per impedir-li accelerar-me.
Avui no era dia de mercat a Granollers, i la gent, fins ben entrada la tarda, no ha eixerit el somriure ni afinat la paraula.
La música escarpa el cel, l’esfondra sobre nosaltres.
Avui el silenci m’ha acompanyat pel xivarri.
Ahir vaig escriure frases desesperades (que no ha llegit ningú), com si la nostre història s’hagués acabat, no per haver arribat a port (bo o dolent tan se’ns en dona), sinó perquè un geni malvat havia deturat el temps.
Dormíem abans del dolor, abans de la por,
abans del pecat, ...
Avui he copsat l’immensa velocitat d’allò que és mou infinitament lent;
les plantes, les plaques tectòniques,
i m’ha donat respir.
Avui el tren de rodalies anava a l’hora i el viatge s’ha escolat nineta avall amb el deix vellutat del suc de préssec
Avui no he plorat ni rigut, però he palesat aquiescència amb l’ordre còsmic repartint mantes somriures resignats.
Avui he observat, com cada tarda, el vol profètic de les orenetes, intentant llegir a les estridències del seu vol presagis favorables.
Avui t’enyoro i em dolc buscant el son,
orfe de manyacs, pres de cabòries infectes,
buscant escalf en els mots, solaç en les fetes.
Avui he estat més avorrit que trist.
Demà serà un altre dia.

Les muses.

Hi hagué una vegada un home. Era assegut enfront d'un escriptori. Al costat de la seva mà vella reposava una gorra de beisbol i un bolígraf de propaganda. Tenia l'aire d'estar meditant quelcom. A més, una mosca deambulava per l'habitació, que estava mig il·luminada per una làmpada nua d'on emanaven rajos grocs que, poc convençuts de la seva acció il·luminadora, es posaven oliosament sobre les superfícies. Semblava que tot estigués cobert d'una pàtina de líquid brillant.
L'home acariciava delicadament una de les seves orelles, tot pessigant-ne dolçament els lòbuls mentre esperava que una idea vingués a omplir-li la clepsa. No tenia expressió d'impaciència sinó aquella de qui aten l'autobús tot sabent que, tard o d'hora, vindrà per dur-lo al cinema, a la pista de patinatge sobre gel o allà on vulgui anar.
De cop i volta la idea fou allí: Al seu cap. Fins els ulls traslluïen tot guspirejant amb delicadesa l'estat de plenitud en que es trobava. Mirar-lo ens transportava a la següent pregunta: És la creació un treball humà o una mena de comunicació divina que ens pren com als transistors les ones electromagnètiques? Aquest afer però, bé que d'un interès sense esmena, hagué d'ésser postergat per a jorns venidors, car al fixant-nos en la fulla de davant l'artista ja hi vam veure les primeres lletres, dibuixades d'una cal·ligrafia rodona tan aviat com l'idea li havia arribat al cervell.
Les primeres lletres del seu text formaven tres paraules que, traduïdes al català, feien així: La zebra contista. Potser ja ho has advertit però cal que confessem, per si de cas, que aquest home que llavors llevava el cap de la concentració que l'inclinava contra el full en blanc, tot deixant-nos percebre el coure del deu rostre xicà, era el senyor Holst i acabava d'escriure el títol d'una de les seves obres més fabuloses.

Permet-nos una lleugera digressió per a presentar-nos. A nosaltres sempre ens han agradat els escriptors, a totes les germanes vull dir. Aquestes criaturetes encafaürnades davant una tauleta de fang, una pissarra, un papir, un paper, un teclat, poc importa, intentant engarçar paraules l'una darrere l'altre, ens fascinaven. Com que no volem mentir, ni tan sols emprar eufemismes, hem de declarar que ens posaven calentes a base de bé. Somiàvem què serien capaces de fer aquelles mans que malograven els dies estampant retalls de consciencia en un paper una vegada captivades pels nostres pits. Se'ns eriçaven els mugrons de pensar en... Bé: Suficient. El cas és que ens n'havia parlat una amiga i havíem decidit intentar-ho.
El senyor Holst s'aixecà de taula i caminà, molt lentament, massa al compàs dels seus genolls envellits, en direcció al fons del passadís. Allí girà cap a l'esquerra, on hi havia la cuina. Buscà durant un lleu impàs, aproximadament d'una dotze segons, dins un armari beix que havia construït ell mateix alguns anys abans. Hi buscà magdalenes per l'esmorzà. Sabíem que es tractava del desdejuni doncs el senyor Holst també havia entrellucat, i li havíem seguit l'esguard vers el gran rellotge vermell penjat a la paret. Eren les vuit del matí.
Tot obrint la nevera es va posar a cantar en veu baixa una tonada molt coneguda del públic en general, anomenada Autum leves a l'altre costat de l'atlàntic però que en la versió francesa es deia Les fuilles mortes. En aquell moment una necessitat vital ens va frapar amb tanta convicció que ens convencé absolutament. No vam poder guardar silenci. Vam començar per petar els dits al ritme de la melodia que brollava dels llavis del senyor Holst, però de mica en mica vam anar sentint la veritable necessitat pessigollejant-nos la panxa i acabàrem entonant a viva veu al costat de l'Spencer. Aquest era el seu nom de pila, es deia Spencer Holst però, com tots nosaltres, no en te cap de responsabilitat pel seu nom.
Quan vam cloure la cançó, amb una harmonia perfecte i àtona alhora, vam haver de mirar-nos. Nosaltres, que fins al moment de començar a cantar havíem estat una mena de fantasmes que contemplaven les accions del senyor Holst amb l'avidesa dels espies, i ell, qui poc abans estava concentrat en la creació del seu conte La zebra contista. Ens vam fitar envaïts per sensacions que tenien espant i joia, i també sorpresa, barrejades com en un còctel.
Ens va ensumar a totes com si féssim bona olor. No com a un bon perfum, més aviat igual que un ratolí flaira formatge. I tot seguit, sense deixar-nos reaccionar, va prendre la paraula i ens va dir: Sou vosaltres les meves idees? Vam intentar desmentir-li aquesta rucada idealista però no ens va voler escoltar, ni tan sols acabar d'explicar-nos, i va seguir amb tal entusiasme el seu discurs que hagués estat cruel tallar-li-el amb una negativa. I tant que sou les meves idees! Altrament no seríeu a aquestes hores a casa meva. Però, què és el què m'heu vingut a dictar? Nosaltres vam alçar les espatlles per donar-li a entendre que no teníem res a dir-li (com no fos que estàvem enamorades d'ell). Malgrat tot, va ignorar la gesticulació tan bé com ho havia fet amb l'anterior temptativa per esclarir-li la nostra aparició a la seva cuina i, amb una veu segura, va trobar una raó per explicar-se ell mateix la nostra presència silenciosa.
Ja ho sé... les muses hi sou per inspirar l'artista, no per a dictar-li l'obra, en cas contrari serieu les negres de tots els grans mestres. Cada veritable obra d'art que hi ha sobre la capa de la terra seria un treball vostre i això seria massa feina per unes noies tan maques com vosaltres. Bé... intentaré escriure jo mateix però us prego que no marxeu... no encara... si voleu tinc cafè, o te... voleu alguna cosa de veure? Quedeu-vos un parell d'hores amb mi i després us convidaré a dinar a la pitzeria de la cantonada; fan els millors calzone del barri, us ho juro.
Com que no vam fer cap senyal de vida ens pregà d'acompanyar-lo fins a la seva taula de treball i ens va demanar que ens asseguéssim en un sofà llarg que hi havia a un racó. Férem com ens havia demanat.
Va seure. Feia cara d'estar molt atent a cada mot que traçava amb el seu bolígraf promocional d'una marca esportiva. Hagués estat un espectacle prou emotiu veure un artista en plena ejaculació d'una de les seves principals creacions si no fos sempre igual. Cada vegada que ens interessem per un artista, encara que no sigui escriptor, cada vegada que vencem la nostra timidesa congènita i ens hi apropem tot amagant l'amor que li sentim a fi de no espantar-lo, doncs no és gens fàcil per un esperit sobrenatural no causar pànic a la gent, sobretot si t'hi atanses al crit de T'estimo; cada vegada que intentem enamorar-lo subtilment ens demana de quedar-nos i escriu frenèticament la seva obra: La seva maleïda obra. Nosaltres no som muses, sols tres ànimes en pena qualsevol amb una passió boja pels artistes, però sempre passa el mateix, des de fa segles: Som el que queda oblidat al sofà sota la presumpta inspiració de l'artista; la seva mena de maldecap per impedir-se fer-nos l'amor.
Estàvem pensant això que fa no fa acabo de contar-te quan ell s'aixecà i d'una revolada ens va pegar, cridant que érem una farsa tot fent-nos fora de casa seva. Potser el que havia escrit no li havia agradat ni gota i havia deduït certa mala influència, imaginada per ell que, considerant-la del tot indesitjable, l'ha motivat a ser tan groller amb nosaltres.
Va ser el darrer escriptor que vam intentar seduir. Uns anys més tard, en una llibreria de segona mà de Barcelona ens vam adonar del veritable motiu de la refrega al llegir el seu escrit. No només havia descobert que no érem les seves muses imaginades, ensems la missió de l'escriptor al mon. Aquesta, però, és una altra història; la del senyor Holst.

Mandra

Escolto el tràfec del dilluns,
des del llit.
Poques paraules i menys sentits:
Una son desapasionada.

Barcelona

Per algun motiu desconegut el març s’hi vesteix de maig, total només són dues lletres deu pensar, ningú se n’adonarà, i la llum cau a gavadals cornisa avall obligant-me a entretancar el ulls. Des que n’he trepitjat el sòl, des que han tornat a la meva pell els petons i les abraçades m’estrenyen, des que aquesta calor em revifa i entenc sense proposar-m’ho les dissertacions futbolístiques que els vells desgranen des de la barra del bar per a qui els vulgui escoltar i per a qui no, per a tothom, fent gala del talant igualitari de la seva república d’infància, des que el vellutat fum d’herbes aromàtiques m’emmetzina tràquea i pulmons, i els músculs se’m relaxen i em pren una nyonya dolça com la mel de llimoner, des que veig els amics i anem a fer unes canyes i ens deixem convèncer els uns als altres en diatríves ridícules sobre el sexe dels àngels, sobre el só del silenci, al voltant de les desintoxicacions de’n Diego Armando, a favor d’una eventual setena part de Roky o sospesant les possibilitats per a la nit que se’ns obre al davant, com les cames d’una comtessa ardent, que es presenten costoses però temptadores, des que sóc a la ciutat, en definitiva, no havia escrit una línia. Ahir vaig reprendre el fil de les meves coses, avui el d’aquesta bitàcola, que bé ho mereix i que, tot i que fou inaugurada a Paris no s’acabarà a Barcelona. Això sí, és més difícil escriure quan tens tantes distraccions i la mar tan aprop, amb el so de les ones, una vegada i una altre, xiuxiuejant-te les excel•lències de la ganduleria.

Stupius comicus

Imaginat un dia qualsevol. Camines pel carrer i una parella amb vestits estrafalaris et paren i et diuen que saben fer una cosa extraordinària. Ella duu a la ma una escumadora i un ou ferrat de plàstic. Sense deixar-te reaccionar per dir-los les habituals excuses (que tens presa, que si això o que si allò) comencen a cantar-te només per a tu que fas cara de no creure't el que t'està passant un mambo: Mambo, que rico el mambo, mambo, que rico ye ye ye ye! Just al final de la melodia ella llença l'ou ferrat a l'aire i el recull amb la escumadora. Es queden en una posició estàtica de musical dallò més ridícula i quan acaben et pregunten: T'ha agradat? I tu, que vols que e deixin en pau però la cosa t'ha semblat curiosa els dius que sí. Llavors animats per la teva resposta comencen a cantar de nou el mateix, exactament igual. Imaginat que els dius que no, que no t'ha agradat. En aquest cas ells et convencen que ho poden fer molt millor i et canten el mateix mambo; igual, exactament igual. Quan acaben et tornen a preguntar. Aquest cop els dius que si i intentes anar-te'n però ells no et deixen marxar i tornen a començar, i així una vegada i una altra mentre cada vegada més curiosos s'apropen i se'n riuen, no saps si d'ells o de tu, el més probable és que de tot. Coses com aquestes són les que fan aquesta parella de llunàtics, de fanàtics del ridícul, de megalòmans del riure. Us linko la web, on trobareu fotos un còmic i un vídeo. Espero que us agradi. PITJA AQUÍ

Serie 'estat de setge': Els bòfies de'n Sarko no es tallen ni un pel.

Avui he anat a passejar pel carrer del faubourg St. Denis i els seus voltants. Un indret on hi ha un bulevard sencer i un parell de carrers concomitants on només hi ha perruqueries, de totes els estils, però sobretot Afro. Dins de les perruqueries, si les observes un dissabte com si foren peixeres a traves dels seus aparadors de vidre, s'hi veu el frenesí i la coqueteria donant-se la mà, i preparant-se per a estar d'allò més guapos i guapes per a sortir aquesta nit a ballar i a lligar. A les acaballes de la tarda, abans no tanquin, les voreres són plenes de cabells i caminar-hi agafa un tint particular.

Avui a més de l'espectacle frenètic de pintes, laques, tisores i secadors, m'hi he trobat amb un altre espectacle, aquest molt més sinistre i groller i, si us he de dir la veritat, sense cap mena de gràcia. Es tractava d'un desplegament policial que havia repartit parelles de policies a cada cantonada del barri, uns vint furgons aquí i allà, dos autocars policials a l'entrada del carrer del faubourg St Denis, grups de 10 a 15 policies patrullant i un carrer tallat al trànsit. Encuriosit amb aquell setge que sofra el barri i decidit a rapar-me el cabell, que ja el tenia llarg i em molestava, he entrat en una barberia regentada per pakistanesos.

Quan m'he assegut a la trona li he demanat al barber, un home de mitjana edat molt educat, que em rapés al zero. Je ne veux plus de cheveux, li he dit. I a continuació he preguntat pel motiu de tant de rebombori policial. Sont les flics de Sarko. Il a son quartier ici a coté. Total: L'home m'ha assegurat que des d'ara i fins a les eleccions el barri romandria en estat de setge perquè el Senyor Ministre de l'Interior de la República, extralimitant-se de totes totes en els seus poders, tenia el seu quarter general allà al costat. En un moment donat de la conversa, quan a mi ja no em quedaven cabells, l'home ha arronsat les espatlles i ha sentenciat: Il y a qui a le pouvoir et qui ne l'a pas, la vie c'est toujours comme ça.

PS: "les flics" és l'equivalent francés de "la bòfia".