Avui

Avui m’he llegit una novel·la. Una de bona. Anava sobre un poeta chilè, feixista, que escrivia, pilotant un caça Meschersmitt de la segona guerra mundial, fragments de la Bíblia, al cel.
Avui m’he amagat la solitud sota el gust de la cervesa i les paraules del narrador, i també darrere el fum de l’Haschich.
Avui feia un sol intens que s’ha esvaït darrere la Mola tenyint de malva l’espatlla de Deu, i els núvols de taronja.
Avui he muntat en bicicleta i pedalat el temps amb calma, però no per recança d’arribar a lloc.
És impossible accelerar el temps,
la poesia és, potser, la lluita per impedir-li accelerar-me.
Avui no era dia de mercat a Granollers, i la gent, fins ben entrada la tarda, no ha eixerit el somriure ni afinat la paraula.
La música escarpa el cel, l’esfondra sobre nosaltres.
Avui el silenci m’ha acompanyat pel xivarri.
Ahir vaig escriure frases desesperades (que no ha llegit ningú), com si la nostre història s’hagués acabat, no per haver arribat a port (bo o dolent tan se’ns en dona), sinó perquè un geni malvat havia deturat el temps.
Dormíem abans del dolor, abans de la por,
abans del pecat, ...
Avui he copsat l’immensa velocitat d’allò que és mou infinitament lent;
les plantes, les plaques tectòniques,
i m’ha donat respir.
Avui el tren de rodalies anava a l’hora i el viatge s’ha escolat nineta avall amb el deix vellutat del suc de préssec
Avui no he plorat ni rigut, però he palesat aquiescència amb l’ordre còsmic repartint mantes somriures resignats.
Avui he observat, com cada tarda, el vol profètic de les orenetes, intentant llegir a les estridències del seu vol presagis favorables.
Avui t’enyoro i em dolc buscant el son,
orfe de manyacs, pres de cabòries infectes,
buscant escalf en els mots, solaç en les fetes.
Avui he estat més avorrit que trist.
Demà serà un altre dia.