Les muses.

Hi hagué una vegada un home. Era assegut enfront d'un escriptori. Al costat de la seva mà vella reposava una gorra de beisbol i un bolígraf de propaganda. Tenia l'aire d'estar meditant quelcom. A més, una mosca deambulava per l'habitació, que estava mig il·luminada per una làmpada nua d'on emanaven rajos grocs que, poc convençuts de la seva acció il·luminadora, es posaven oliosament sobre les superfícies. Semblava que tot estigués cobert d'una pàtina de líquid brillant.
L'home acariciava delicadament una de les seves orelles, tot pessigant-ne dolçament els lòbuls mentre esperava que una idea vingués a omplir-li la clepsa. No tenia expressió d'impaciència sinó aquella de qui aten l'autobús tot sabent que, tard o d'hora, vindrà per dur-lo al cinema, a la pista de patinatge sobre gel o allà on vulgui anar.
De cop i volta la idea fou allí: Al seu cap. Fins els ulls traslluïen tot guspirejant amb delicadesa l'estat de plenitud en que es trobava. Mirar-lo ens transportava a la següent pregunta: És la creació un treball humà o una mena de comunicació divina que ens pren com als transistors les ones electromagnètiques? Aquest afer però, bé que d'un interès sense esmena, hagué d'ésser postergat per a jorns venidors, car al fixant-nos en la fulla de davant l'artista ja hi vam veure les primeres lletres, dibuixades d'una cal·ligrafia rodona tan aviat com l'idea li havia arribat al cervell.
Les primeres lletres del seu text formaven tres paraules que, traduïdes al català, feien així: La zebra contista. Potser ja ho has advertit però cal que confessem, per si de cas, que aquest home que llavors llevava el cap de la concentració que l'inclinava contra el full en blanc, tot deixant-nos percebre el coure del deu rostre xicà, era el senyor Holst i acabava d'escriure el títol d'una de les seves obres més fabuloses.

Permet-nos una lleugera digressió per a presentar-nos. A nosaltres sempre ens han agradat els escriptors, a totes les germanes vull dir. Aquestes criaturetes encafaürnades davant una tauleta de fang, una pissarra, un papir, un paper, un teclat, poc importa, intentant engarçar paraules l'una darrere l'altre, ens fascinaven. Com que no volem mentir, ni tan sols emprar eufemismes, hem de declarar que ens posaven calentes a base de bé. Somiàvem què serien capaces de fer aquelles mans que malograven els dies estampant retalls de consciencia en un paper una vegada captivades pels nostres pits. Se'ns eriçaven els mugrons de pensar en... Bé: Suficient. El cas és que ens n'havia parlat una amiga i havíem decidit intentar-ho.
El senyor Holst s'aixecà de taula i caminà, molt lentament, massa al compàs dels seus genolls envellits, en direcció al fons del passadís. Allí girà cap a l'esquerra, on hi havia la cuina. Buscà durant un lleu impàs, aproximadament d'una dotze segons, dins un armari beix que havia construït ell mateix alguns anys abans. Hi buscà magdalenes per l'esmorzà. Sabíem que es tractava del desdejuni doncs el senyor Holst també havia entrellucat, i li havíem seguit l'esguard vers el gran rellotge vermell penjat a la paret. Eren les vuit del matí.
Tot obrint la nevera es va posar a cantar en veu baixa una tonada molt coneguda del públic en general, anomenada Autum leves a l'altre costat de l'atlàntic però que en la versió francesa es deia Les fuilles mortes. En aquell moment una necessitat vital ens va frapar amb tanta convicció que ens convencé absolutament. No vam poder guardar silenci. Vam començar per petar els dits al ritme de la melodia que brollava dels llavis del senyor Holst, però de mica en mica vam anar sentint la veritable necessitat pessigollejant-nos la panxa i acabàrem entonant a viva veu al costat de l'Spencer. Aquest era el seu nom de pila, es deia Spencer Holst però, com tots nosaltres, no en te cap de responsabilitat pel seu nom.
Quan vam cloure la cançó, amb una harmonia perfecte i àtona alhora, vam haver de mirar-nos. Nosaltres, que fins al moment de començar a cantar havíem estat una mena de fantasmes que contemplaven les accions del senyor Holst amb l'avidesa dels espies, i ell, qui poc abans estava concentrat en la creació del seu conte La zebra contista. Ens vam fitar envaïts per sensacions que tenien espant i joia, i també sorpresa, barrejades com en un còctel.
Ens va ensumar a totes com si féssim bona olor. No com a un bon perfum, més aviat igual que un ratolí flaira formatge. I tot seguit, sense deixar-nos reaccionar, va prendre la paraula i ens va dir: Sou vosaltres les meves idees? Vam intentar desmentir-li aquesta rucada idealista però no ens va voler escoltar, ni tan sols acabar d'explicar-nos, i va seguir amb tal entusiasme el seu discurs que hagués estat cruel tallar-li-el amb una negativa. I tant que sou les meves idees! Altrament no seríeu a aquestes hores a casa meva. Però, què és el què m'heu vingut a dictar? Nosaltres vam alçar les espatlles per donar-li a entendre que no teníem res a dir-li (com no fos que estàvem enamorades d'ell). Malgrat tot, va ignorar la gesticulació tan bé com ho havia fet amb l'anterior temptativa per esclarir-li la nostra aparició a la seva cuina i, amb una veu segura, va trobar una raó per explicar-se ell mateix la nostra presència silenciosa.
Ja ho sé... les muses hi sou per inspirar l'artista, no per a dictar-li l'obra, en cas contrari serieu les negres de tots els grans mestres. Cada veritable obra d'art que hi ha sobre la capa de la terra seria un treball vostre i això seria massa feina per unes noies tan maques com vosaltres. Bé... intentaré escriure jo mateix però us prego que no marxeu... no encara... si voleu tinc cafè, o te... voleu alguna cosa de veure? Quedeu-vos un parell d'hores amb mi i després us convidaré a dinar a la pitzeria de la cantonada; fan els millors calzone del barri, us ho juro.
Com que no vam fer cap senyal de vida ens pregà d'acompanyar-lo fins a la seva taula de treball i ens va demanar que ens asseguéssim en un sofà llarg que hi havia a un racó. Férem com ens havia demanat.
Va seure. Feia cara d'estar molt atent a cada mot que traçava amb el seu bolígraf promocional d'una marca esportiva. Hagués estat un espectacle prou emotiu veure un artista en plena ejaculació d'una de les seves principals creacions si no fos sempre igual. Cada vegada que ens interessem per un artista, encara que no sigui escriptor, cada vegada que vencem la nostra timidesa congènita i ens hi apropem tot amagant l'amor que li sentim a fi de no espantar-lo, doncs no és gens fàcil per un esperit sobrenatural no causar pànic a la gent, sobretot si t'hi atanses al crit de T'estimo; cada vegada que intentem enamorar-lo subtilment ens demana de quedar-nos i escriu frenèticament la seva obra: La seva maleïda obra. Nosaltres no som muses, sols tres ànimes en pena qualsevol amb una passió boja pels artistes, però sempre passa el mateix, des de fa segles: Som el que queda oblidat al sofà sota la presumpta inspiració de l'artista; la seva mena de maldecap per impedir-se fer-nos l'amor.
Estàvem pensant això que fa no fa acabo de contar-te quan ell s'aixecà i d'una revolada ens va pegar, cridant que érem una farsa tot fent-nos fora de casa seva. Potser el que havia escrit no li havia agradat ni gota i havia deduït certa mala influència, imaginada per ell que, considerant-la del tot indesitjable, l'ha motivat a ser tan groller amb nosaltres.
Va ser el darrer escriptor que vam intentar seduir. Uns anys més tard, en una llibreria de segona mà de Barcelona ens vam adonar del veritable motiu de la refrega al llegir el seu escrit. No només havia descobert que no érem les seves muses imaginades, ensems la missió de l'escriptor al mon. Aquesta, però, és una altra història; la del senyor Holst.