Això que be a continuació és un fragment vell, que m'agrada massa per a deixar-lo al calaix de sastre que és el meu disc dur. No deixa de ser sols una imatge, potser una reflexió, potser un somriure als qui saben.
fragment nº23
Els seus ulls canyella guaitaven a l'espera d'una contestació però la meva llengua estava massa confosa. S'atansà i vaig veure la seva cara rodona com una lluna minvant sota el seu serrell d'eben, a tocar, i vaig deixar que la meva llengua decidís per mi, i no optà per parlar. Em llenço contra els llavis molsuts d'aquesta Venus i ella s'hi complau, com si es tractés de la resposta correcta, potser de la més correcta de les que és poden donar amb la llengua. Quantes vegades no ho has fet tu també? Un peto que impedeix les burdes paraules, les falses promeses de futur.
L'instint et dicta el silenci i el peto s'allarga com si no volgués que mai es trenques amb cap mot. La llengua té aquesta sapiència. És un múscul fet per llepar i degustar atrapat al camp de treballs forçats del llenguatge. Li succeeix massa sovint que no pot parar de parlar a causa de la tirànica acció d'un cervell ensenyorit de tot el cos, però quan el vigilant del camp està endormiscat el múscul recupera el seu saber i torna a actuar com li es propi.
Escrit a Paris el Setembre de 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada