Cuan arribo al vespre a casa vaig cap a la dutxa i m'hi estic una bona estona, deixant que l'aigua caigui sobre el meu cap i amorteixi qualsevol pensament. Miro les gotes, minúscules, fent els seus recorreguts diagonals sobre les rajoles, guanyant la verticalitat, irresistiblement atretes per la força de la gravetat, com desapareixen de la meva vista, avall, fins al desaigüe. Des de petit m'ha agradat veure-les lliscar per les rajoles de la dutxa, tan blanques, tan pures, tan fredes.
Totes les gotes d'aigua acaben per ajuntar-se abans d'arribat abaix de tot, però a vegades, alguna d'elles travessa tota la paret, en solitari, fins a parar en algun punt, com si es resistís a ser vençuda per la obstinació gravitatoria i hagués decidit quedar-se allí, i a vegades s'hi queda fins a assecar-se.
Penso aquesta mena de coses mentre l'aigua s'enduu el cansament de la jornada i relega darrere la seva cortina de so els meus pensaments, que és desenvolupaven en veu baixa. Malauradament ningú es pot quedar per sempre a la dutxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada